RACÓ D'ESCRIPTURA

el cim

S'enfila per veure-ho tot des de ben amunt. I quan ho ha vist, baixa per reposar-ho.

IMG_9740.JPG
34A_0219.JPG

mamaes

Roba simple i amb coll ample. Meta fora. Tot el dia. Quin plaer. Mama, mima, ensuma. Quin plaer i quina murga. A la nit, me la trauria. Te la donaria perquè en fessis el que vulguéssis.

cant a un cos de dona

No sap què li passa, però el cas és que creix. Sense parar. Per dins i per fora. S’hi crea una forma rodona al centre. Com una cirera, se li fa pell fina, tendre i dolça. Com més gran més dolça.  Els veïns d’aquest nou fruit ho veuen tot. I per anar-hi de conjunt, eixamplen les seves formes. De dalt a baix. La transformació és total.

Passa el temps i quan n’ha tret el que hi portava a dins, tot ell es desinfla. Poc a poc. Per sort en queda el perfum i el record de la forma. Però sembla que el canvi l’incomoda. És una mica nostàlgic del passat. Es mira i s’observa amb molta calma. Sembla que la rodona del centre hi és, però no hi és. I que els veïns s’han acomodat en aquest nou format. Arronsa, arruga. Penja, pesa. 

Es torna a mirar amb calma davant el mirall.

I quan ha acabat de fer-ho, amb tot l’amor que hi té a dins, surt al carrer presumint d’aquesta nova pell que li ha deixat aquest nou fill.

dblack 2021-06-30 151513.474.JPG
049_49.JPG

pèrdu(r)a

Tinc un tatuatge. Clavat a la pell. En blanc i negre i al centre de molts colors. És dolorosa la punxada i el rastre que n’escampa. Amb el temps deixa de coure. L’estenc davant del mar i sota el sol. Diuen que m’esperi, que la ferida és massa tendre. Que l’he de tapar de tot rastre de claror. Jo vaig a la meva: em trec jersei i pantalons i em capbusso dins de l’aigua. L’impacte em fa cridar. Un buit enorme em circula de dalt a baix. M’acostumo al nou estat i quan l’aroma se’m fa refresc en surto de dins l’aigua. M’estiro sota el sol. M’hi quedo estesa boca amunt. Ara la llum em tapa les ombres. M’hidrata la ferida. I en silenci penso en les meves coses.Penso en tú, que sóc una mica jo. Que no vas ser i que ho vas ser tot. Que vas estar a dins meu i t’hi quedaràs per sempre més. Aquest particular tatuatge que he mimat i escalfat tant com he sabut.

ésser (hi)

Tot costa, com una crosta. Seca. Dura. Que s’ha d’arrencar. A queixalades o a mossegades, però amb decisió. Dubtar no és una opció. Sempre hi haurà algú disposat a menjar-se-la. La crosta i el que faci falta. Així que és millor ser ràpida. La més ràpida. Com en el regne animal. Ells corren darrera la presa, la set i la vida. Un llibre de lleis que es viu. És la llei de vida, la llei de vida, llei de vida. Mort o vida. Vida que ja és molt. Les bèsties són i estant. Sense afegir-hi cap més condicionant. Ser allò que una és. Sense buscar raons. Buscant racons per viure en pau amb el sol i la lluna.

__3_0188.JPG

ELS QUATRE ELEMENTS

terra

És dura. La noto sota els meus peus com la caiguda predestinada d’una au sense ales. Forta, ferma. De colors verds, barrejats a vegades amb el marró, a vegades amb uns grocs. O fins i tot amb la visita del lila o el taronja, tenyeixen el paisatge d’aquí i més allà. El seu pas és la natura i en dibuixa tots els racons. Se’ns revela als nostres ulls com un gegant acabat de menjar-se el món.

Discreta però concreta. Plàcida. Silenciosa. Només si pares bé l’orella, sentiràs el batec d’un cor pacient i generós. I viu amb tanta riquesa que li brollen fills per tot arreu. Regats amb la vida que presta l’aigua semblen perfectes i infinits.

I si te la mires amb prou atenció i delicadesa també veuràs el seu fruit més valuós: la saviesa. Ens parla de vida, de mort i de històries passades erosionades al seu pas. Infinites històries que han fet créixer els seus colors i els seus brots de vida.

La TERRA sembla el lloc perfecte per a fer-hi estància eterna. Ens regala per la vida, estomac ple i llit on jeure. Uns regals fets per nosaltres com si els Déus ens donessin l’elixir de la vida eterna. Sembla quasi divina, immortal. Però el cert és que no sabem fins quan.

foc

La nostra petjada té un pes, i la terra la sosté. És el preu que ha de pagar.

Però amb el temps la petjada es torna agre. Més aspre. I l’asfixia és evident. L’elixir de vida eterna ens engoleix de tant empatx. La terra ens avisa, ens crida i ens xiscle sense dir paraula. Però sembla que ni l’escoltem ni la sentim. Ella insisteix fins a no poder més. Però ai, quan la paciència se li acaba. Un nou regal es prepara per sortir.

Poc a poc es desfà mentre alguna cosa li creix d’amagatall. La fúria se li encén. El cor li bull. El fum li surt de les orelles. La ira li neix del racó de més endins i ens escup sanglots de foc ardent. I aquest regal ja no ens agrada especialment. I declinem l’oferiment d’aquest nou fill. Però sembla que no som ningú per decidir quin regal volem. Ja està fet.

Des de lluny intuïm una melodia crispada i tallant. Sentim un crit mig ofegat dins d’un ball desordenat entre grocs, vermells i negres. I aquest ball de seducció engendra a poc a poc nous fills creixents. Petites flames viatgen a totes direccions. Unes cap a una banda i les altres cap a nous racons.

El FOC creix com les onades enmig de l’oceà. Avança serè i sense pressa perquè sap que res l’atura. S’esmuny com una serp que encandil.la la seva presa. I no deixa res per verd.

La cosa avança i el vermell festiu s’ho emporta tot. I al seu pas, neteja totes les males llengües. Cada tros de terra és engolida per la seva melodia i dansa de la mort. Purificadora. Devastadora.

aire

La festa continua entre sons d’un altre front. Arriba la figura d’un vell amic aliat.

Aquest, tot ho mou i tot ho encén. És dispers però és el més ràpid. Lleuger com una ploma. Vola amunt i tot ho sap. Se’n riu de qui no pot com ell, viatjar sense ser vist. El secret més ben guardat: un truc de màgia que executa a la perfecció.

La seva veu ressona des de lluny. Ja se sent el so d’un recital. Primer una brisa fina, de dolça melodia. Suau, despentina fruiters de l’altre vall. A poc a poc s’acosta. El so s’amplifica. La melodia es neguiteja. La tonada es fa més greu. El ritme ja és frenètic. La balada es fa foxtrot. Ara un vals, ara un swing. Ara un tango, balla un rock. El canvi de registre és evident. La cançó es fa simfonia. I ja el tenim a tocar de dits. El recital no cessa de créixer fins a transformar-se en un crit eixordador. Ja no hi ha escapatòria. La festa s’ha instal·lat amb tota la seva esplendor.

L’AIRE també és dolç i atent. Divaga suaument envoltant el nostre pas i ens acarona amb encert. Sentim un petit xiulet que refresca l’escalfor del dia. I això, és d’agrair.

Amb elegància fa ballar les branques dels arbres mentre neteja tota impuresa i escombra males herbes.

També és juganer. El rei d’aquesta festa. Ens observa i xafardeja mentre passa cantussejant. De cop, deixa anar el seu lleuger aler i ens despentina la melena. Sembla que ens faci burla. No s’hi pot fer res. Deixar que es cansi i que passi muntanya amunt.

De tant en tant descansa de tanta activitat. I per uns instants sentim de nou el silenci.

I després d’una intensa becaina reprèn de nou el seu ritual. Sentim com s’alça, sentim com s’acosta,  ja sentim com canta!

aigua

Però això no és tot. Des de dalt, algú plora tot l’enrenou que hi ha aquí baix. S’entristeix de tanta algaravia i que a ella no l’hagin pas convidada. O no, potser és que plora perquè té gana, o perquè està massa plena. O Potser és que neteja amb fermesa. Qui sap. Des de baix costa veure què hi passa allà dalt més a munt dels cims de les muntanyes.

El cas és que gota a gota, en fa del pas un viatja moll. En transforma el color i fins i tot la forma de la vida. S’estén damunt de tot, com un immens llençol. De capa fina, quasi transparent. De tacte suau, llisca com la seda. Cau ben bé des de dalt i baixa fins que ja no pot més. I quan topa amb arbres, pedres, plantes i tot el que troba s’hi queda i hi reposa. Hi descansa, i s’hi fon. Sembla estar-hi a gust perquè la becaina dura una bona estona. Un moment de distracció, i ja no hi és. Es desfà per art de màgia. Però s’hi queda un nou perfum. Una aroma fresca que desperta a tot el qui passa.

L’AIGUA amansa la gresca dels seus germans i en porta l’aroma de la calma. És conciliadora, atenta i bondadosa. Entregada i necessària. Recull el mal dels altres sense dir ni mu. Purifica el seu voltant ple de brutícia i deixa pas a una nova petjada.