CANT A UN COS DE DONA


No sap què li passa, però el cas és que creix. Sense parar. Per dins i per fora. S’hi crea una forma rodona al centre. Com una cirera, se li fa pell fina, tendre i dolça. Com més gran més dolça. Els veïns d’aquest nou fruit ho veuen tot. I per anar-hi de conjunt, eixamplen les seves formes. De dalt a baix. La transformació és total.

Passa el temps i quan n’ha tret el que hi portava a dins, tot ell es desinfla. Poc a poc. Per sort en queda el perfum i el record de la forma. Però sembla que el canvi l’incomoda. És una mica nostàlgic del passat. Es mira i s’observa amb molta calma. Sembla que la rodona del centre hi és, però no hi és. I que els veïns s’han acomodat en aquest nou format. Arronsa, arruga. Penja, pesa.

Es torna a mirar amb calma davant el mirall.

I quan ha acabat de fer-ho, amb tot l’amor que hi té a dins, surt al carrer presumint d’aquesta nova pell que li ha deixat aquest nou fill.

Entradas Recientes

Ver todo